aquestes hores que ara vénen,

baixa al carrer i participa

No podran res davant un poble

unit, alegre i combatiu.

QUEDA PROHIBIDO !

Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarte un día sin saber que hacer,

tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,

no luchar por lo que quieres,

abandonarlo todo por miedo,

no convertir en realidad tus sueños.

Queda prohibido no demostrar tu amor,

hacer que alguien pague tus deudas y el mal humor

 

 He volgut rempendre l’activitat d’aquest blog amb aquesta cançò per què m’algrat els entrebancs que ens monstra el camí hem de continuar caminant, per què no tot és planer ni està ple de glòries… però l’important segueix sent que no deixem de costat eixa xispeta que d’alguna manera ens fa somiar

Si em dius adéu
Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi

Si em dius et vull
Que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar
Temps al temps d’un rellotge aturat
Que tinguem sort
Que trobem tot el que ens va mancar
Ahir

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

Si vens amb mi
No demanis un camí planer
Ni estels d’argent
Ni un demà ple de promeses sols
Un poc de sort
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

Cuando mi madre me contaba un cuento

yo miraba en forma alternativa sus manos y sus ojos.

En sus manos veía moverse a todos los personajes de la historia

y en sus ojos palpitaba la emoción de cada uno de ellos.

Sentía salir su voz de todo su cuerpo,

de toda su piel. Federico García Lorca.

Hoy en día, en gran parte de contextos escolares de las sociedades desarrolladas, la lectura, ha pasado a convertirse en un libro de texto más, repleto de actividades de compresión lectora aburridas donde lo único que parece importar a los maestros es la capacidad de atención y memorización del niño. Fomentándose así, una baja valorización de la lectura y convirtiéndola en un simple proceso decodificador de símbolos.

“Al juzgar los textos infantiles, desgraciadamente, la escuela dirige especialmente su  atención al nivel ortográfico-gramatical-sintáctico, que no llega ni siquiera al nivel propiamente lingüístico, además de olvidar completamente el complejo mundo de los contenidos. La cuestión es que en la escuela se leen textos para juzgarlos y clasificarlos, no para comprenderlos. La criba de la corrección retiene y revaloriza los guijarros, dejando pasar el oro…”[1].

Sí, es curioso ver como cada día aparecen más críticas acerca de la afición de los jóvenes hacia las nuevas tecnologías, los videojuegos o la televisión, pero ¿cuántos son los maestros, que lejos de toda aplicación que obtenga resultados inmediatos, optan por transmitir a sus alumnos que leer es una aventura donde las letras pueden convertirse en lugares mágicos, personajes impredecibles o caminos inexplorados?

Leer  es una parte más de la vida, mediante la que podemos ponernos en contacto con otros mundos, con otros sueños, con otros pensamientos. [2] La lectura es un valor en sí misma, pero habitualmente tendemos a asociarla exclusivamente al ámbito escolar, alejándola de todo aquello que represente simple placer.

Ahora bien, el presente texto es una invitación par reflexionar  sí la lectura debe de ser una tarea obligada para los niños de nuestros colegios o por el contrario, debería ser vista o percida como un juego. Un juego que abra las puertas a experiencias maravillosas, que permita nuestros niños despojarse de su ignorancia, comprender el mundo y al tiempo ser dueños de su destino.

Porque…. ¿qué mejor instrumento que el juego y la literatura para comprender el alma humana?

De sobra son reconocidas por psicólogos y pedagogos las aportaciones del juego como estrategias de aprendizaje. Juego como forma más natural de aprender, práctica que contribuye al desarrollo social y afectivo de la personalidad, técnica de trabajo mediante la cuál podemos fomentar la adquisición de actitudes, valores y normas, etc.

A decir verdad, ¿no podríamos considerar  la literatura y el libro como un juego?

Un juego que permita a nuestros niños ponerse en la piel del otro, vivir otras vidas, entremezclarse con personajes de ficción, conocer la ternura, el sufrimiento o la felicidad desde las más pintorescas perspectivas, ahuyentar sus fantasmas, reconocer sus propios sentimientos o simplemente, un juego que le permita sentirse acompañado en su caminar diario.

[1] Rodari, G. Gramática de la Fantasía. Introducción al arte de inventar historias. Hogar del libro S.A. (1973).

[2] Cerrillo Torremocha, P. “ Promoción y animación a la lectura: la importancia del mediador”. En López, A. y Encabo, E. ( Coords), Didáctica de la literatura. El cuento, la dramatización y la animación a la lectura, Barcelona, Octaedro, 2004.

Hui, per molts de nosaltres s’han acabat els exámens i amb això, el curs. Ha estat un any molt mogut, plè d’entrebancs i guiat per la indignació. Però…. hui, per acomiadar-me de vosaltres, no vull parlar de això que ha endurit la meva mirada durant tot l’any, prefereixo quedar-me en un apunt més bonic relacionat amb la cançó del Raimón.

M’agrada molt eixa cançó, al igual que el Raimón la cantava fent de paquet d’una moto encarant el vent  mentre viatjava camí de València, jo també la cante quant vaig amb la meva “ xuspi” per la city. Sola, amb la Sara, amb la Marieta o amb qui fos.
Com molts ja sabeu, sempre hi cante quant vaig amb la “xuspi”, segons la meva mare aprengui abans a cantar que a parlar. Però, aquesta canço és especial, em recorda al sentit de la meva estància a València i, a tots vosaltres: la Sara, el Deivid, el Charli, el Andrés, la Marieta, el Àngel,la Patri, la Isa, el Marc, el Juanillo, el Juan,  Javi Alfarrasinet, Javi, la Noelia, la Mire, el Andreu, el Vicentet … Tots, d’una manera o d’altra  m’acompanyeu i, em feu crèixer. El meu esperit us ha cedit poder i autoritat des de el amor, per tots plegats, “cridar al vent del món”. Fins el proper curs. BON ESTIU!!!!

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

Raimón.

Açí deixe un artícle que va aperèixer al periódic Mediterràneo dedicat al nostre amic i veí Nasio, més conegut com HMAN.
Amb el seu art, aquest artíste contemporàni, demostra que una obra d’art pot servir tant com a mitjà d’expressió front una adversitat, com pot ser, a una gran terapia per a combatir enfermetats, ja que ,dins del potencial artístic de cadascú podem trobar la força, confiança i coratge necessaris per superar qualsevol malaltia.

Cuando un lienzo sustituye al mar ( El Periódico Mediterraneo – 05/03/2009 )

El terme institució, es utilitzat per a designar fenòmens i fets socials tan diferents i tant poc definits que cada lector pot projectar un significat tant específic, el qual varia en funció d’uns contexts i les necessitats dels arguments.[1]

Des d’una visió sociològica, podem anomenar institució a la major part dels fets històrics organitzats que s’imposen als individus per ser  transmitits de generació en generació, per tant solen ser anticipacions estables i recíproques. Costums, educació, hàbits, conductes, economia, família, associacions, organitzacions…, són móns regits per les institucions.

Així, igual que la política, el terme institució impregna part dels espais on ens moguem, condiciona la nostra pràctica.

Com ja hem anomenat, la societat s’organitza amb institucions que marquen la nostra vida des de que naixem fins que marxem, de manera que ens van mostrant allò que té cabuda i,  allò que no en té,  dins de la societat on estem incertats. Com les defineix Th. Veblen “ extendidos hábitos de pensar, usos y costumbres que regulan la acción social”, “triunfo de las instituciones imbéciles”. En este sentido las instituciones podrían ser consideradas como” mecanismos de control instaurados por la acción colectiva para canalizar la acción individual”  [2] .

Tota institució és en sí mateixa un procés però, quin tipus de procés?.        Tant les institucions com les diferents organitzacions que les conformen, com ens recorda Marina Tomàs i Folch[3] han de partir de les realitats específiques dels subjectes per a ser realment vitals i significatives però, en la pràctica no és així.

Eixa presència suposadament col·lectiva no representa a la totalitat dels seus membres; defineixen la identitat dels subjectes però no els deixen lloc a que puguin ser-ho, ni a que narren la seva pròpia experiència.

De fet, moltes voltes tant les institucions com les diferents organitzacions que les conformen, tenen una doble vertent d’interessos amagats i, vaig d’una falsa aparença, transgredeixen els ideals que les varen conformar.

Ara bé, la tasca del educador social no es aprendre les lògiques perverses que es puguen dur a terme dins de  les institucions, si no més bé ha d’unir-se al subjecte per a lluitar contra tota la norma que no el deixí ser.

A d’acompanyar a les persones per a que preguen consciència de totes les opressions que són conscients de partir per el sistema i, de les que no hi tenen una consciència ingènua.

Hui en dia, és molt important aquesta tasca, per que hi som inserits en una societat dominada per la conveniència del mercat en bona part de les seves estructures burocràtiques.

[1] SALVADOR GINER (1968)“Sociología”. Ed. Península

[2] VEBLEN, THORSTEIN B. The Theory of the Leisure Class: An Economic Study of Institutions, New York: Macmillan

[3] TOMÀS I FOLCH, M. (1997). Temes bàsics d’organització I gestió d’institucions d’educació no formal. UAB, Servei de Publicacions Bellaterra.

Bolonya,  és una reforma que ens afectará directament i prácticament tant els estudiants com la resta de la població  però hem sigut exclosos en la presa de decisions sobre la posada en marxa o no de la reforma.

Si  hui he penjat aquest post és per qué  m’agradaría que llegireu el artícle d’un mestre meu,  Benicarló no és caracteritza per ser un poble reivindicatiu,  de fet els nostres polítics ja es encarreguen de tindrens distrets amb el Povet.com o amb altres alternatives d’oci que lluny de qualsevol pretext educatiu, no ens deixen veure ni preocupar-nos per totes aquelles manifestacions de poder que acometen sobre el nostre poble.

Bé, us deixe el artícle del César per a que esteu  ben informats i així tots sapiguem en que consisteix el Procés de Bolonya, ara ja no val dir que no en anteneu del tema. Sí, ja se que molts de vosaltres pensareu que res de tot allò que representa Bolonya us vincula, jo no hi pense així,  llegiu-lo i després conversem.

artícle cesar cascante

 No caminis davant meu

pot ser no podre seguirte

no caminis darrere meu

pot ser no podré guiarte

Camina al meu costat

i sigues el meu amic.

 Albert Camus. 

El terme educació,  done lloc a molts de discurssos, de fet en un dia qualsevol, molts de nosaltres podem escoltar el mateix infinitud de voltes. Ara bé,  molts de nosaltres ens hem topat a l’escola o en qualsevol estudi més especific amb dos tipus de docents.

Per una banda, ens hem topat amb aquells que l’entenen com una mera transmissió de coneixements , amb l’objectiu de formar subjectes amb elevats resultats . Sí!! m’estic referinta a aquells profes que mitjançant un llenguatge purament informatiu, clar i objectiu, ens donen uns temaris que cal aprendre de memòria i abocar iguals en els exàmens. Per altra banda, com a estudiants  ens hem pogut topar amb profes que ens ajuden a recorrer un camí més enllà de qualsevol horitzò. Un camí sense programa establert que ens pot dur a llocs on tant educadors i educands desconeixem. Sí!! eixos mestres són els que solem recordar amb passió, amb amor, per què ens han donat suport , ens han fet saber que la nostra opinió també és vàlida, ens han proporcionat eïnes per a convertir-nos en els amos del nostre destí .

Sí amic meu moltes voltes hem pensat que nsaltres no serviem per a estudiar i hem deixat mimbar la nostra autoestima per què l’esducació que rebiem pocs efectes produia dins eixe jo interior que cadascú hi té dins. Però hi recau en nosaltres tot el pes de resistir-nos a aprendre un saber teòric que l’únic que fa es neutralitzar la nostra singularitat?  o més bé sí ens hagueren mostrat l’educació com un camí que permitirà aventurar els nostres sentits cap a llocs inexplorats, haguerem decidit expossar-nos al mateix per indagar els entrebancs i les contradiccions del mateix?  per investigar des de els límits que ens trastoquen i ens transformen fent revolucionaria la nostra experiència?

Bé, espere els vostres comentaris arrel la vostra experiència educativa, de moment us deixe uns escrits que fan referència a l’educació que a mi m’agraden molt.

“educació”  com e-ducere com guiar cap a fora, com una activitat relacionada amb aquell viatge en el qual un es separa d’allò al que estava vinculat i es fa capaç d’altra forma de relació amb això. Un viatge sense programa i sense projecte, però amb una càrrega. La càrrega d’una existència compartida ( i dividida) . És un viatge que ens endinsa en el món. I quan parlem del món, no ens referim a un espai obert específic i ven delimitat, ni a la infraestructura o conjunt de xarxes obertes a tots els ciutadans. El món és més aviat la terra de ningú en la qual estem exposats i , per tant, on es fan possibles les experiències.[1]

“L’acció educativa , és un joc de tensió entre la paciència i la impaciència. Paciència per no llançar-se a una acció per a la què no existeixen les condicions suficients i llavors té tots els punts per fracassar. Impaciència perquè no es pot caure als braços del conformisme davant de realitats punyents amb les que estem compromisos com a educadores i educadors, ciutadanes i ciutadans”. [2]

“Educar (…) no consiste tanto en contar lo que se sabe, como en promover la adquisición o construcción del conocimiento en otros, que no son iguales entre si, ni saben lo mismo, ni sienten la misma urgencia por saber, ni tienen la misma vocación y propósito de saber, ni le dan el mismo valor al aprendizaje, ni son capaces de construir con la misma eficacia el significado social del aprendizaje, ni la relación de éste con aprendizajes previos.””[3]

“Les enseñamos (a los niños) que hay tantas palabras como colores, y que hay tantos pensamientos porque de por sí el mundo es para que en él nazcan palabras. Que hay pensamientos diferentes y que debemos respetarlos… Y les enseñamos a hablar con la verdad, es decir, con el corazón”. Subcomandante Marcos. 

[2] Paulo Freire estudi preliminar d’Àngel Marzo (2005) Cartes a Guinea Bissau, apunts d’una experiencia pedagógica en procés.  Xàtiva. Edicions del Crec i Denes editorial. 

[3]  VALDÉS T. ( 2001) . La formación profesional en Iberoamérica. Editores Organización de Estados Iberoamericanos para la Educación, la Ciencia y la Cultura, Madrid.